Metamorfosi

metamorfosi

[1696; del llatí metamorfosi, i aquest, del grec metamórphosis, íd.]

f 1 1 Canvi pel qual una cosa perd la seva forma natural i en pren una altra.
     2 p ext Allò en què es transforma una cosa com a resultat d'una metamorfosi.
     3 MIT Facultat de determitats personatges mitològics de canviar d'aspecte i de forma.
     4 ZOOL Conjunt de canvis morfològics i fisiològics que experimenten determinats
     animals des que surten de l'ou fins que assoleixen l'estadi adult.



Dins una cova fosca i humida s'hi està un home que amb prou feines batega. Ha anat allí a morir. Sol. Lluny. Agonitza completament encongit entre cadàvers a mig podrir d'àpats anterior i les seves propies despulles. Les parets traspuen la crueltat de l'exterior. Mai pot amagar-se del tot. Ha perdut la noció del temps, qui sap si són dies, setmanes o mesos.
Sent com se li desfan els òssos, liquant-se lentament i suant els líquid en que es fusiona alhora que quelcom que podrien ser espines li travessen els músculs fent-lo cridar fins a perdre el coneixement. Altre vegada. L'olor de les femtes i l'orina ha deixat de preocupar-li malgrat que cada centímetre de la seva pell s'hi ha revolcat al damunt entre convulsions que el deixaven sense alè. El cor se li ha aturat una dotzena de vegades, i cada cop el dolç riu que és la son i cada cop un esglai que el fa vomitar quan l'òrgan se li eixampla i torna a  bombar. El primer va ser la caixa toràcica: les costelles van començar a trencar-se per permetre que els pulmons s'inflessin. La ranera va omplir tota la cavitat copejant-li fins l'ofec. Sota les ungles encara té les restes del que havien estat les seves faccions i que en un moment donat es van assecar fins a convertir-se en pols. En una ocasió havia passat dos dies sencers immòbil mentre la columna es triturava, naixia i es recol·locava, just abans de que se li obrís la zona lumbar i en sortís un apèndix que el va fer udolar de dolor. 
Respira amb dificultat. Prova d'incorporar-se però les potes no li ho permeten. Les punxades tornen i enmig dels gemecs s'enrosca i plora. Les escates s'obren pas a través de la carn fent degotar la sang fins al terra. Quan s'atura el turment es llepa les ferides vigilant la direcció en que ho fa. Això ja ho ha après.

Com pot s'arrossega cap a la llum, cap al so de les mallarengues, cap a l'olor de les violetes. Sent l'escalfor del sol a tot el seu cos i s'hi estira per a absorbir-lo completament. Ja res serà igual, pensa. El safrà que és ara la seva pell inunda les pedres del voltant fen-t'hi ballar els reflexes irisats. Acaba de nèixer una bèstia.